Metallica

1. Enter sandman
2. Sad but true
3. Holier than thou
4. The unforgiven
5. Wherever I may roam
6. Don't tread on me
7. Through the never
8. Nothing else matters
9. Of wolf and man
10. The god that failed
11. My friend of misery
12. The struggle within


El també anomenat album negre de Metallica, ja va començar a ser un àlbum polèmic perque van disminuir la intensitat de les cançons, Metallica ja no eren tan thrash com abans, però veient el resultat d'aquest album qui es pot queixar?

El disc comença amb "Enter Sandman", una de les cançons més versionades per grups de rock que hi ha. Només en això ja n'hi tindria que haver prou per definir-la, un himne per a molta gent que l'ha volgut portar al seu terreny, com per exemple Motorhead, si la gent es pregunta com començar a fer un gran disc, i quin tipus de cançó pots posar, aqui està la resposta, "Enter Sandman". Despres continua amb dues bones cançons roqueres com "Sad but true" i "Holier than thou", i arriba la primera balada del disc. "The unforgiven", que com normalment sol passar als discs de grups de rock dur, és una gran balada. Tornen a apretar l'accelerador amb "Wherever i may roam" i "Don't tread on me" amb uns acords inicials típics de cançó de l'oest. I amb "Through tne never" fan les tres cançons dures abans de l'altra gran balada del disc. D'aquestes tres cançons destaca "Wherever i may roam".
I arriba el moment del disc, si sembla mentira que parlessem de Metallica i d'un gran disc de Metallica i destaquessim una balada, però que s'hi ha de fer, és la balada "Nothing else matters". Una cançó amb força, elegancia, potència i que et posa la pell de gallina, que més es pot demanar?.
Despres del "Nothing else matters", entra "Of wolf and man" que torna a fotre-li canya, mantenint el to alt del disc, i iniciant el final del disc amb "The god that failed, My friend of misery i The struggle within", de les quals la millor "My friend of misery", però les tres mantenen el nivell i no fan decaure aquesta gran obra, el denominat disc negre de Metallica.

Moment per escoltar-lo: Sempre? Quan la gent et critiqui els grups de rock dur i la música que fan, sempre els pots demostrar que fan les millors balades, com "The Unforgiven" i "Nothing else matters". Quan necessitis una bona dosi de Rock.

Hit: "Enter Sandman" i "Nothing else matters". L'INICI I LA BALADA, simplement això.

Trainspotting

1. Iggy pop - Lust for life
2. Brian Eno - Deep blue day
3. Primal Scream - Trainspotting
4. Sleeper - Atomic
5. New Order - Temptation
6. Iggy pop - Nightclubbing
7. Blur - Sing
8. Lou Reed - Perfect day
9. Pulp - Mile end
10. Bedrock featuring KYO - For what you dream of
11. Elastica - 2:1
12. Leftfield - A final hit
13. Underworld - Born slippy
14. Damon Albarn - Closet romantic

Quan en una banda sonora d'una pel·licula veus que estan noms com Iggy pop, Primal scream, Brian Eno, Lou Reed, Underworld, etc. Penses, ja ens tornem a trobar en la típica banda sonora feta d'un recull de noms famosos per a vendre, però aquest no és el cas. Tota cançó que està aqui té la seva importància a la pel·licula, totes sonen en algun moment a la pel·licula, i en moments rellevants de la màteixa. Veient-la no t'imagines una altra cançó que pugui quedar tant bé bom aquestes.

Sopa de cabra - Ben endins

1. Tot queda igual
2. Bloquejats
3. Mai trobaràs
4. El boig de la ciutat
5. Cardiaco y acabado
6. Si et quedes amb mi
7. No tinguis pressa
8. L'estació de França
9. El sexo (que me hace feliz)
10. L'Empordà
11. Quan et mous
12. Ninyin's mine
13. Guerra
14. Rock'n'roll
15. Sota una estrella
16. No vull canviar de pell
17. El so de la llum
18. Fes la teva sort
19. Podré tornar enrera

Sopa de cabra, un dels grans grups de la generació del rock català de finals dels 80 i principi dels 90. En aquell temps Sopa representava el rock d'aquella generació, simplement sixò bones cançons de rock. Mentre Sau eren més pop, Els Pets pop més fester i Sangtraït eren els roquers més durs. Aquest cd en directe de l'època més roquera de Sopa de Cabra, quan estaven en plena forma i feien grans cançons, una demostració del fenòmen que va ser el rock català.

Comença amb la seva presentació típica el tantes vegades sentit i mai avorrit "Bona nit malparits!!". És un directe que comença fort amb Tot queda igual i no decau en cap moment. Inclòs les cançons en castellà i anglès, no li canvien el ritme , simplement això un molt bon concert de rock. Un dels punts forts és "Mai trobaràs", una cançó d'amor, bé de desamor, "mai trobaras el teu princep blau", després entra "el boig de la ciutat" una cançó més lenta, que encaixa perfectament i és una de les cançons principals de Sopa. L'himne als borratxos "Cardiaco y acabado", les cançons de sexe "No tinguis pressa" i "el sexo" (un altre himne encara que sigui en castellà), i la gran cançó de Sopa de cabra, la cançó per la que tothom els coneix, "L'Empordà" una cançó corejada per diverses generacions de catalans, i que apostaria que continuarà sent corejada per properes generacions. Després el disc no baixa el pistó i continua roquejant amb "Quan et mous" i "Ninyin's mine" que és una de les meves debilitats, on xapurregen l'anglès, i els hi queda simpàtic, a part del "Me siento feliu como una perdiu porque I'm working" quin moment!!! I el "Ole con el poder i tal, no!!". Després Gerard Quintana fa un petit discurset polític a la presentació de la versió de Bob Marley "Guerra", apoiant els insubmissos i criticant la classe política, que per desgràcia tot continua igual. I per acabar el concert els sopa s'atreveixen a versionar a Led Zeppelin, amb "Rock'n'roll". Una bona versió d'un bon tema dels Zeppelin.

Les cinc cançons restants són cançons grabades en estudi, bones cançons com "Sota una estrella" i "Podré tornar enrera" amb la que es finalitza el disc.

Moment per escoltar-lo: Sempre que un vulgui recordar el fenòmen del rock català i el perqué d'aquest fenòmen, ja que a part de la llengua es feien cançons molt bones. Quan es necessiti simplement rock del bó, aqui hi ha un disc de rock del bo, llastima que un grup com Sopa madurés i acabés fent el pop que va acabar fent, els va durar poc la vena roquera. El pop que van fer era bo, però bé, això ja és una altra història.

Hit: L'Empordà. Toca posar l'Empordà perque és l'HIMNE de Sopa, però en aquest directe n'hi ha molts de possibles hits com "el boig de la ciutat", com "Mai trobaràs", "Si et quedes amb mi".

Nine Inch Nails - Broken

1. Pinion
2. Wish
3. Last
4. Help me i am in hell
5. Happiness in slavery
6. Gave up

Nine Inch Nails és un dels precursors del rock industrial, aquest grup amb Trent Reznor com a cap, ha grabat grans obres i ell personalment ha col·laborat amb altres artistes com Marilyn Manson. Aqui analitzem l'EP Broken.

Aquest EP de Nine Inch Nails comença amb la breu intro de "Pinion", que ens va introduïnt a la canya de "Wish", una de les millors cançons de Nine Inch Nails, amb l'energia que et commou i et porta la canya necessària. Continua amb "last" una bona cançó però que no deixa de ser això una bona cançó. I "Help me i am in hell" que fa d'intro de "happiness in slavery" i sobretot de "gave up" cançó amb canvis de ritme, arrancades característiques de Nine Inch Nails, inici tranquil i que et posa a to.

En definitiva aquest EP val la pena per "Wish" i "Gave up" però feia falta fer-lo?? La qualitat del so és bona, el conjunt de música també, per l'únic que val la pena és que és Nine Inch Nails i que el format digipack en el que ve està molt bé, però sinó.

Podria haver fet el single de Wish i ja està.

Moment per escoltar-lo: Quan vulguis escoltar algo de Nine Inch Nails i no et vulguis empapar i acabar saturat.

Hit: Com no, Wish. Una de les millors cançons de Nine Inch Nails.

The Clash - London Calling

1. London calling
2. Brand new cadillac
3. Jimmy Jazz
4. Hateful
5. Rudie can't fail
6. Spanish bombs
7. The right profile
8. Lost in the supermarket
9. Clampdown
10. The guns of Brixton
11. Wrong'em boyo
12. Death or glory
13. Koka kola
14. The card cheat
15. Lover's rock
16. Four horsemen
17. I'm not down
18. Revolution Rock
19. Train in vain

The Clash un dels millors grups de punk anglès que van sortir de la segona meitat dels 70, i aquest London calling un dels millors discs. Un disc amb cançons curtes i ràpides com caracteritzava el punk. Cançons reivindicatives i directes, però cançons bones, cançons que sonen bé i no tan brutes com moltes cançons punk.

El disc comença amb "London calling", i quin inici, amb aquesta cançó ja et fiques al puesto i comences a funcionar i a notar les venes del punk moure's dintre teu. Continua amb "Brand new cadillac" una altra cançó notable i manté el nivell fins a "Rudie can't fail" que li torna a donar la vivesa i el canvi al disc, que bé sona Rudy can't fail, i despres ve la no menys imprescindible Spanish bombs. El disc continua amb un bon nivell musical i cançons rodones punk, de les que no enganyen a ningú, això si, sense ser un punk brut, destacant "Clampdown" i la sorprenent "Wrong 'em boyd" que sembla de la decada anterior, dels 60. I va mantenint el nivell fins a finalitzar amb "Train in vain" un molt bon final per a un gran disc. Un disc recomanable per a la gent, ja que té un nivell mig de les cançons molt elevat i conté London calling que amb els primers 25 segons ja t'enganxa a la cançó i demanes més i més.

Moment per escoltar-lo: Sempre que necessitis una mica de Rock, aquest és un disc que es pot escoltar.

Hit: London Calling, com no, quina sinó? L'inici del disc la cançó que dóna títol al mateix, imprescindible.

Manu Chao - Clandestino

1. Clandestino
2. Desaparecido
3. Bongo bong
4. Je ne t'aime plus
5. Mentira
6. Lagrimas de oro
7. Mama call
8. Luna y sol
9. Por el suelo
10. Welcome to Tijuana
11. Dia luna...dia pena
12. Malegria
13. La vie A
14. Minha Galera
15. La despedida
16. El viento

Aquest debut de Manu Chao en solitari, despres d'abandonar Mano Negra, va ser un debut molt agradable, on Manu va fer cançons reivindicatives i comercials amb el seu mestissatge, aconseguint que la seva veu es sentís per les emisores de les radioformules estatals.

El disc comença amb tres grans hits, i que són bones cançons, és una gran manera de començar un disc, ja que així el que provoques és que moltes vegades escoltes tot el disc, i no vagis únicament als hits, perque els hits ja estan al principi, així el que fas es ficar el cd i que sonin els hits, però com que estàs acostumat a deixar-lo sonar perque deixes les tres primeres cançons seguides no tens el costum de canviar de cd o de cançó, i així vas seguint i escoltant el cd. Comença amb "clandestino", cançó reivindicativa i que es queda facilment "me dicen el clandestino por no llevar papel", continua amb "desaparecido", una gran cançó que continua amb el missatge reivindicatiu de Manu, i acaba aquests tres hits amb "bongo bong", que et quedes cantant "king of the bongo, king of the bongo bong", amb alegria i bon rotllo, després el disc continua amb "Je ne t'aime plus", que és una bona cançó per a continuar amb l'ambient i el rollete, i si la comences a escoltar ja no la canvies, i ja està ja s'ha aconseguit tenir la tirada suficient, com per a deixar el disc sonant fins que et dones compte que s'ha acabat. El disc continua amb cançons plenes de mitjos temps, mestissatge i missatges reivindicatius i festers. Com per exemple "welcome to Tijuana", que diu "welcome to Tijuana, tequila sexo y marihuana" molt apta per als directes cantar-la i saltar-la i animar a la gent, però que té missatge darrera.

En definitiva un bon disc reivindicatiu en bones cançons, i que t'ajuda a escoltar-lo tot sencer.

Moments per escoltar-lo: Moments de bon rotllo de bon ambient, en els que tinguis ganes d'escoltar bones cançons i bones frases.

Hit: El principal hit és Desaparecido, però també ho podrien ser Clandestino o Bongo bong. Cançons estil Manu Chao i que s'et queden.

Rammstein - Herzeleid

1. Wollt ihr das bett in flammen sehen
2. Der meister
3. Weisses fleisch
4. Asche zu asche
5. Seemann
6. Du riechst so gut
7. Das alte leid
8. Heirate mich
9. Herzeleid
10. Laichzeit
11. Rammstein

Aquest primer disc de Rammstein, és un disc de rock industrial on tenen algunes bones cançons, però que amb millor producció quedaria més bé. És un bon disc d'inici, on es veu un grup que promet i pot fer cançons, i en fa, en les que estaries tota l'estona saltant i deshinibint-te, descarregant l'energia que tants cops s'ha de descarregar. És un estil de música que preferiblement s'ha d'escoltar a un volum elevat, això no vol dir que t'has de destrossar els timpans per a gaudir-la, però si que amb la veu cavernosa de Till Lindemann amb les guitarres i el teclat, necessites un pujar la veu del reproductor.

Ah per cert el nom de Rammstein ve d'un aeroport on va haver-hi una catàstrofe amb un avió i van morir molta gent entre ells nens.

El disc comença amb "Woll ihr das bett in flammen sehen", un bon inici on s'acaba la cançó nombrant Rammstein, Rammstein, per l'accident aeri, despres manté el nivell amb "Der meister" i "Weisses Fleisch", que són cançons bones però que no destaquen. I arriba un dels moments del disc amb "Asche zu asche" una cançó que en el moment adequat te la passes saltant i ballant descarregant aquella adrenalina que tens dins i necessites treure. A l'acabar "Asche zu asche"fa una transició amb "Seemann" per arribar a l'altre gran moment "Du riechst so gut", una cançó que sembla d'estadi, que s'enganxaque té uns canvis d'entonació i ritme molt ben aconseguits, la cançó del disc. Després el disc baixa el nivell amb "Das alte leid", per recuperar-lo amb "Heirate mich" i continuar així fins al final on arriba "Rammstein", la cançó que relata els fets de l'accident, una cançó amb molta força i ràbia, seca i amb caracter, una definició del grup. La forma com diu Rammstein, amb aquell alemà bast i fort. Una forma d'acabar el disc lligant-la amb l'inici amb "Wollt ihr das bett in flammen sehen", que també va la cançó amb el seu Rammstein particular.

Moment per escoltar-lo: Moments en que vulguis saltar, desfassar-te o simplement necessitis música ràpida, amb una mica de contundència i t'agradin les veus com la de Till, una veu potenta i alemana, amb contundència.

Hit: Du riechst so gut és la cançó del disc, una cançó que es queda, que la cantes i la acompanyes, que va ser el primer gran hit de Rammstein.

Ben Harper & The Innocent Criminals - Live from Mars

Disc One
1. Glory & Consequence
2. Excuse me mr.
3. Alone
4. Sexual healing
5. Woman in you
6. Ground on down
7. Steal my kisses
8. Burn One Down
9. Mama's got a Girlfriend
10. Welcome to the Cruel World
11. Forgiven
12. Faded/Whole Lotta Love

Disc Two
1. Waiting on an Angel
2. Roses from my friends
3. Power of the gospel
4. Pleasure and Pain
5. Please Bleed
6. The drugs don't work
7. In the lord's arms
8. Not fire, not ice
9. Beloved one
10. #3
11. Walk away
12. Another Lonely Day
13. Like a king/I'll rise

Aquest disc doble en directe de Ben Harper & The Innocent Criminals és una obra, que permet entendre aquest artista, ja que té un set electric, el primer cd, i en set acustic, el segon, i fa versions de temes del gran Marvin Gaye "Sexual healing", el "Whole lotta love", dels mítics Led Zeppelin, i "The drugs don't work", de The Verve, això demostra les seves influencies i quines influencies!!

En el primer disc, l'elèctric, Ben Harper comença amb l'energia de "Glory & consequence", amb la gent entregada des de el primer moment, despres manté el nivell fins a arribar a "Sexual Healing", "Woman in you", on Ben fa una demostració de fins on arriba la seva potencia de veu, i "Ground on down" despres poc a poc va tornant a la calma, una calma on estàs molt a gust, molt agradable, amb un moment especial com "Mama's got a girlfriend", i la transició fins al final explosiu amb la versió del "Whole lotta love" de Led Zeppelin, un gran final per a un molt bon set elèctric.

En el segon cd, Ben Harper fa un set acústic, més tranquil intentant arribar a la sensibilitat del públic i aconseguint-ho en molts cops, amb la tranquilitat que dóna i el saber estar de Ben Harper. Comença amb "waiting on an angel"ben acollida per la gent, expressant emoció per la veu de Ben Harper, el disc continua amb "Roses from my friends" i amb una meravellosa "Power of the gospel", que s'inicia molt lenta, provocant a meitat cançó un canvi de ritme i d'intensitat que es manté amb "Please Bleed" i la versió de The Verve, "The drugs don't work". Despres continua així fins a "Beloved one", per a continuació fer la tornada a la calma amb la instrumental "#3", "Walk away", "Another lonely day" i finalitzar amb "Like a king/I'll rise" una bona manera d'acabar un acústic tranquil i agradable.

Jo no soc molt d'escoltar concerts acustics, però aquest és un concert que es pot escoltar, quan estas a gust i amb una harmonia positiva entra molt bé. L'elèctric és un bon disc que convenç i té unes versions molt encertades.

Moment per escoltar-los: Aquest doble cd, són dos discs per a escoltar-los en calma, sense presses, en moments on et sents a gust, tot sol o amb companyia, tenint-los de fons o parant-hi atenció. També són bons per a viatges llargs amb el cotxe, ja que no t'agobien ni tenen excessius canvis de ritme, tenen moments d'emoció però agradables.

Hit: El moment "Sexual Healing" i "Woman in you" del primer disc, l'elèctric seria el gran moment del disc, la versió que fa del tema de Marvin Gaye i la gran interpretació que fa de "Woman in you" demostrant les seves qualitats vocals.

Albert Pla - Supone Fonollosa

1. Puedo Empezar
2. Mi esqueleto
3. Walk on the wild side (El lado más bestia de la vida)
4. Pobre muchacha
5. Añoro
6. Devoro
7. Mujer mala
8. Sufre como yo
9. No quise hacerle daño
10. Maldita ciudad
11. Como una nube
12. No

Quina millor forma de començar a fer aquest projecte que són aquestes mini critiques de discs, que començar amb tot un Albert Pla, en aquest homenatge a Fonollosa. En aquest disc de 12 cançons, bé comença amb una intro, el puedo empezar, narrat per Eugenio. Continua amb mi esqueleto, i arriba a un gran moment, la versió que Albert Pla fa de Walk on the wild side de Lou Reed amb "El lado más bestia de la vida", una versió feta a lo Albert Pla, que s'ha de sentir, i després valorar. Despres ve pobre muchacha que és el preludi de "añoro" una cançó on es veu a l'Albert Pla més pur, amb tots els ets i uts, amb totes les seves anades i tornades, i amb les diverses entonacions que li dona. Despres el disc continua com tot disc d'Albert Pla, amb les seves pujades i baixades de to, amb les seves lletres úniques i amb la col·laboració final de Robe Iniesta (cantant d'Extremoduro) recitant No. En definitiva, és una obra interessant a la que no se li ha de donar l'esquena, ja que com totes les d'Albert Pla té algo d'especial.

Moment per escoltar-lo: El moment per escoltar aquest disc, és un moment de tranquilitat deixant-te guiar, escoltant les reflexions que es fan i les coses que s'arriben a dir.

Hit: El lado más bestia de la vida. Encara que no t'agradi Albert Pla aquesta cançó s'ha de tenir, una versió d'Albert Pla d'un altre boig com Lou Reed, dóna aquest resultat, un molt bon resultat.

Presentació

Aquest blog és una necessitat de l'autor a expressar la seva gratitud amb la música. És una petita forma d'agraïment a tots els artistes que es dediquen a això de la música, tant els bons com els dolents, els que els poso a parir i els que alabo continuament. A tots aquells que s'atreveixen a publicar alguna cosa. L'analisi dels discs serà de discs originals que tinc, en els que podré valorar (si s'ha de valorar) el llibret amb les cançons, les diverses fotos, la portada, etc.

No soc una persona molt donada a les llengues, la qual cosa no ha d'esser un problema, ja que la música no és sols la lletra, és la forma d'interpretar-la, la melodia, l'emocionar-te d'una manera o d'una altra, el moment per al que es pot sentir aquesta musica.

No vull donar lliçons de si aquest cd és millor, o no, no vull que la gent digui, oh això és bo o això és dolent, simplement vull expressar la meva opinió, expressar el que m'han fet sentir els autors, les sensacions que m'han transmet, si me'n transmet o no, o si com a musica de fons molt bé, però escoltant-lo em cansa.